Sebastià Gasch i Carreras (1897·1980)

Sebastià Gasch i Carreras va néixer a Barcelona el 9 d’octubre de 1897. Fill dels botiguers de capses de luxe Antoni Gasch i Antònia Carreras, als cinc anys va ingressar a l’escola de M. Jean Brunet, on feu els primers estudis i aprengué el francès.

 

Orfe de pare des dels cinc anys, la mare fou qui, de ben petit, li feu agafar afició per l'espectacle i el circ.

 

El 1916 feu la carrera de Peritatge Mercantil al Col·legi Comtal dels Germans de la Doctrina Cristiana, el mateix any en que entrava a treballar a l'Agència Marítima Delgado, on hi romangué fins el 1930. El 1918 provà d'aprendre dibuix al Cercle Artístic de Sant Lluc, on va fer amistat amb Joan Prats i Joan Miró, però convençut que no faria carrera com a pintor, va optar per conreà el mon de les lletres. Al Cercle va ajudar a catalogar la biblioteca i, el 1923, en fou nomenat bibliotecari.

 

A finals de 1925 publicà el seu primer article, elogiant Joan Miró, a la "Gaseta de les Arts" que dirigia Joaquim Folch i Torres i comença a mostrar la seva passió per figures de l'art d'avantguarda com el mateix Miró, Picasso, Dalí, Le Corbusier, Calder o Arp, entre altres. De constitució obesa, aquell any comença un règim estricte i a fer esport fins a perdre 40 quilos.

 

El 1926, ja reconegut com a crític d'art, fou un dels impulsors de la revista "L'Amic de les Arts" i comença a col·laborar als periòdics "D'Ací d'Allà" i "La Veu de Catalunya". El 1927 publicà també a "La Nova Revista" i a "La Gaceta Literaria" de Madrid.

 

Gran animador de la majoria de tertúlies d'avantguarda, com la Penya del Colón, el març de 1928 fou l'ideòleg del Manifest Groc, signat conjuntament amb Lluís Montanyà i Salvador Dalí, on s'oposaven al postnoucentisme i defensaven la modernitat i, el maig participà en les conferències "Els 7 davant El Centaure" a Sitges. Aquell mateix any publicà també a "Gallo", dirigida per Federico García Lorca i editada a Granada.

 

El 1929 col·laborà a "Hèlix", "Cahiers de Bélgique" i a "Circunvalación" de Mèxic. Aquell any començà a col·laborar a "La Publicitat". A finals d'aquell any 1929 edità, amb Lluís Montanyà i Guillem Díaz-Plaja, l'únic número de "Fulls Grocs", on insultà la pintura de Rafael Benet -per qui havia treballat a "La Veu de Catalunya"- però l'endemà mateix ja se'n penedeix i durant molts mesos tingué càrrec de consciència.

 

El 1930 començà a col·laborar en el setmanari "Mirador", on publicà les seves crítiques d'art i, també, articles sobre el music-hall, la dansa, el flamenc, la boxa, el cinema, el circ o sobre locals, graffitis o personatges pintorescos de la nit barcelonina.

 

Entre 1931 i 1934 feu també crítica de cinema al diari "L'Opinió" i, entre 1935 i 1936, feu el mateix a "La Publicitat".

 

El 1932 fou un dels fundadors de l'associació avantguardista dels Amics De L'Art Nou -ADLAN- i, el 1934, publicà a la revista "Gaceta de Arte", editada de Tenerife, una monografia del seu amic i escultor Àngel Ferrant.

 

El 1936 començà a treballar per a la Generalitat de Catalunya republicana i, el 1937, el Comissariat de Propaganda li edità l'opuscle La pintura catalana contemporània.

 

El 1938, en plena guerra, va morir la seva mare. Ferm defensor de la república, fou dels darrers a deixar Barcelona i marxar a l'exili i, el gener de 1939 encara publicava els seus articles Teatre negre a "Meridià" i Buster Keaton a "Catalans". Poc després es traslladà a Girona amb l'Agrupació d'Escriptors i després a França, on s'instal·là París.

 

L'any 1940, després d'uns inicis difícils a la capital francesa, entrà en contacte amb artistes i intel·lectuals catalans i espanyols. Dos anys més tard, el 1942, després d'un desengany amorós, decidí viatjar de retorn a Catalunya, on fou empresonat durant unes setmanes.

 

Ja instal·lat a Barcelona, el 1943 tornà a introduir-se en els ambients artístics renovadors mentre vivia fent algunes traduccions o exercint de director de les galeries d'art "El Jardín" o la "Sala Vinçon". Un any després, el 1944, es casà amb Caritat Grau-Sala, germana del pintor, amb qui el 1945 va tenir el seu únic fill, l'Emili Gasch.

 

El 1946 ingressà a la redacció del setmanari "Destino", on hi començà  la secció pròpia El sábado en la butaca on escribia articles sobre el món de l'espectacle. Durant la seva llarga etapa a "Destino", que s'allargà fins a la seva jubilació, va dirigir també les seccions Formas i colores i En el taller de los artistas, des d'on va escriure -a vegades signant amb el pseudònim Mylos- sobre cinema, circ, music-hall, dansa, ballet o sobre el món artístic.

 

El 1946 publicà el seu llibre De la danza i, el 1947 El circo y sus figuras. Un any després aparegué l'edició de bibliòfil Col·lecció Isern Dalmau i, encara el 1948, també aparegué

Las etapas del cine, una síntesi gràfica i un recull de directors, actors pel·lícules.

 

El 1948 feu el prefaci del catàleg del Primer Saló d’Octubre i, el 1949, publicà el llibre Títeres y marionetas i participà en el numero de la revista "Cobalto" dedicat a l’exposició de Joan Miró a les Galeries Laietanes. Aquell any donà una conferència sobre l'art contemporani a la Semana de Arte de la Escuela de Altamira, que organità Mathias Goeritz a Santillana de Mar. L'any següent, el 1951, publicà la monografia de José Llorens Artigas i, el 1952, la de Jaime Mercadé.

 

El mateix any 1952 començà a ser un col·laborador habitual de la revista "Dau al Set" i participava a la tertúlia de la Taverna de la Senyora Maria, on es retrobà amb vells amics com Joan Sandalinas, Sempronio o Antoni Costa. També el 1952 entrà a treballar a "Radio Nacional de España" on hi feu el programa El mundo rueda. Després col·laborà en altres programes de ràdio i va fer de guionista de televisió per a programes com Esta es su vida i Canciones para el recuerdo.

 

El 1953 acompanyà el Circo Americano durant quaranta dies per Andalusia i publicà els llibres El arte de los niños, L'expansió de l'art català al món i participà en la monografia Figueras editada a Manresa.

 

L'any 1955 publicà el seu manual Amaestramiento de animales, a la vegada que es posava a la venda la seva obra El expresionismo

 

El 1956, va rebre en un sopar de gala organitzat al Circo Americano a Madrid, la Medalla d’Honor del II Congrés Internacional d’Amics del Circ que s’havia celebrat a París i Ruan, al que no hi pogué assistir. Aquell mateix any aparegué els seu llibre Paris, 1940, un dietari personal dels dos anys d'exili.

 

El 1957 publicà Barcelona de nit: El món de l'espectacle i La pintura abstracta i, el 1958 Ballet i Diccionario del ballet y de la danza. Aquell any ingressà a la Union des Historiens du Cirque, que integraven un restringit grup d'intel·lectuals estudiosos de l'art del circ.

 

El 20 de gener de 1959 Alfredo Marquerie li imposà, a la pista del Circo Price, la Insígnia d’Or i Brillants del Circ que atorgava l’empresari Juan Carcellé. Aquell mateix any l’Estat francès el distingí amb les Palmes académiques amb el títol de Chevalier i, el 1962, amb el títol d’Officier.

 

El 1960 publicà la monografia Antonio Sirera i, el 1961, "Destino" li edità el llibre El circo por dentro, un diari dels 40 dies de viatge per Andalusia.

 

El 1962 publicà les monografies de Charlie Rivel, pallasso català i de Pura Vilella i, també, el llibre La historia del music-hall. El 1963 i 1965, aparegueren les monografies de Joan Miró i de Curós respectivament.

 

L’any 1968 rebé l'homenatge dels Artistes de la Dansa i Balletòmans de Barcelona i fou nomenat president del Comitè d’Honor del IV Congrés Internacional dels Amics del Circ, que se celebrà a Barcelona. El 1969 aparegué el seu llibre Les nits de Barcelona.

 

El 1970, fou assessor de l’obra musical Ja hi som tots! que s’estrenà al teatre Romea. Aquell 1970 també dictà la conferència ADLAN visto por un espectador en el marc dels actes paral·lels a l’xxposició sobre ADLAN que organitzà el Col·legi d’Arquitectes de Barcelona.

 

L'any 1971 rebé l'homenatge de la Penya Carlos Lemos i publicà, amb F. Draper, la monografia Aguilar Moré i, el mateix any, la Direcció General de Bellas Artes li edità la monografia Tàpies.

 

El 1972 el ballarí Joan Tena organitzà un festival d’homenatge al teatre Romea en el que hi participaren una important representació del món de la dansa de Catalunya. Aquell mateix any publicà El Molino, memorias de un setentón.

 

El 1975 fou distingit amb la Medalla al Mèrit de la Diputació de Barcelona i el 1976, el Foment de les Arts Decoratives -FAD- li organitzà un homenatge amb diversos actes i l'exposició Sebastià Gasch, 50 anys d’avantguarda. Hi participaren, entre altres, alguns dels seus vells i millors amics, com Joan Miró, Josep Lluís Sert o Joaquim Gomis.

 

En honor seu, el FAD presentà els Premis Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals, que des de 1976 es convoquen anualment. Aquell 1976 aparegué publicat el seu darrer llibre en vida: Wifredo Lam a París.

 

El 9 de desembre de 1980, després d’una llarga convalescència, va morir a Barcelona, la ciutat on havia viscut gairebé tota la seva vida.

 

El 1987 sortí publicat el llibre Escrits d'art i d'avantguarda (1925-1938) un estudi i selecció de la seva obra de Joan M. Minguet Batllori.

 

El 1998 Jordi Jané i Joan M. Minguet publicaren Sebastià Gasch, el gust pel circ (Antologia de textos).

 

Encara, el 2002, s'edità per primera vegada Etapes d'una nova vida: Diari d'un exili el recull de notes que feu durant els primers mesos d'exili a París.