Pius Font i Quer (1888 ·1964)

El farmacèutic, botànic, professor i divulgador Pius Font i Quer va néixer a Lleida el dia 9 d’abril de 1888. Fill del farmacèutic lleidatà Manuel Font i Balué i de Sofia Quer i Roca, amb només quatre anys es traslladà amb la família a Manresa, per motius professionals del pare. Estudià el batxillerat a la capital del Bages, que finalitzà el 1905, i inicià el seu interès per la natura.

 

Cursà la carrera de química a la Universitat de Barcelona i es llicencià l'any 1908 obtenint el premi extraordinari de llicenciatura. Aquell mateix any va entrar a la Institució Catalana d’Història Natural i va fer un curs de botànica per a excursionistes que impartia el doctor Manuel Llenas que el va encaminar a dedicar-se a la botànica científica.

 

En aquells primers anys fou deixeble del doctor Joan Cadevall, rigorós botànic, professor de l’Escola Superior d’Indústries de Terrassa i autor de la reconeguda obra Flora de Catalunya, a qui visitava sovint per comentar els descobriments botànics que feia als boscos del Bages.

 

El 1910 obtingué el títol de Llicenciat en farmàcia per la Universitat de Barcelona. Un any més tard, l'11 de maig de 1911, guanyà les oposicions per accedir a la Secció de Farmàcia del Cos de Sanitat Militar amb el grau Farmacèutic Segon, equivalent a tinent. Aquell any va ser destacat a la Farmàcia Militar de Burgos fins a finals de juny, quan fou traslladat a la Farmàcia Militar de Madrid, on serví fins a finals d'octubre. El novembre fou destacat a la Farmàcia Militar de Maó, a Menorca, on hi restà fins el 1914, any en que fou nomenat, per antiguitat, Farmacèutic Primer de Sanitat Militar, i retornà a Burgos.

 

El 1914 es doctorà, amb excel·lent, a la Universitat de Madrid -l'única que donava el títol- i, l’any 1915, accedí a un lloc de farmacèutic militar a Barcelona. Un any després, el 1916, fou nomenat naturalista agregat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

 

L'any 1917 fou elegit secretari de la Institució Catalana d'Història Natural i obtingué plaça de professor auxiliar interí de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona El 1919 es va casar amb Emília Civit, amb qui va tenir cinc fills, dos nois i tres noies.

 

El 1918 fou nomenat Professor de Botànica general i descriptiva i de Geografia Botànica de l'Escola d'Estiu de la Mancomunitat de Cataluña i guanyà la plaça de Conservador de Botànica del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. El novembre d'aquell any fou traslladat a servir a la Farmàcia Militar de Jaca, fins a gener de 1919. El 1920 fou elegit Conseller de la Institució Catalana d'Història Natural.

 

El 30 d'abril de 1921 guanyà el concurs per a la plaça de Director del Museo de Ciències Naturals de Barcelona i, d'octubre a desembre es enviat a l'Hospital Militar de Pamplona. Aquell mateix any, el seu treball Distribució geogràfica de les coníferes a Cataluña, fou guardonat per la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

 

Innovador en els mètodes d'estudi, que sovint eren excursions a la natura, va patir la incomprensió dels professors més tradicionals i, el 1922, tot i haver fet mèrits, fou apartat de la universitat en no concedir-li la Càtedra de Botànica de Farmàcia de Barcelona a la que es presentà en oposició. Probablement va patir l’animadversió que hi havia contra els que publicaven en català. Aquest fet va provocar la protesta unànime dels professors de la Facultat de Farmàcia.

 

El 1923 fou nomenat professor de botànica de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona i, el 26 de juny de 1924, tingué lloc l'acte de presa de possessió com a Membre Numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts  de Barcelona.

 

La Société Botanique de Genève el nomenà membre corresponent el 17 de desembre de 1925.

 

L'any 1926 és ascendit, per antiguitat, a Farmacèutic Major i destinat al Hospital Militar del Rif, al Marroc, on el 1927 realitza la primera de les cinc campanyes d'exploració botànica que hi realitzà en anys posteriors. Aquell any fou nomenat Vocal del Comitè de Botànica de l'Exposició Internacional de Barcelona.

 

L’any 1928 impulsà i finançà la revista botànica internacional Cavanillesia, que edità fins el 1939. Dirigida per Carlos Pau i amb Josep Cuatrecasas com a cap de redacció, s'hi publicaren treballs i articles de molts investigadors en botànica del sud d’Europa i nord d’Àfrica. També el 1928 fou nomenat vicepresident de Secció del Comitè executiu del XII Congreso de la Asociación Española para el Progreso de las Ciencias, que es celebrà a Barcelona el 1929.

 

El 1930 renovà el càrrec de Director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, càrrec que exerceix fins a gener de 1934.

 

L'any 1931 exercí el càrrec de president de la Institució Catalana

d'Història Natural, representà el Museu de Ciències Naturals de

Barcelona al Congres Internacional de Plantes Medicinals que se celebrà a París i fou elegit, per l'Assemblea de Copenhage, membre de la Comissió Internacional de Meteorologia Agrícola.

 

El 1932 es reelegit president de la Institució Catalana d’Història Natural pel bienni 1933-34 i nomenat Acadèmic corresponsal de la Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals de Madrid. El 24 d'octubre d'aquell any fou nomenat Professor Agregat permanent de Botànica Farmacèutica de la Universitat Autònoma

de Barcelona, càrrec que exerceix fins el 1939.

 

El 1934 fou nomenat president de la Sociedad Ibérica de Ciencias Naturales de Zaragoza, vocal de la ponència permanent d'Ensenyaments Agrícoles de la Generalitat de Cataluña i president de la Junta Provincial de Plantes Medicinals de Barcelona.

 

L'any 1935 fou nomenat Director de  l'Institut Botànic de Barcelona i va ser ascendit a Subinspector Farmacèutic, equivalent al grau de Tinent Coronel, càrrec que ocupava en esclatar, el 1936, la guerra civil. Precisament l'esclat el sorprengué mentre es trobava a Orihuela en qualitat de professor d'un Curs de Vacances organitzat per la Facultat de Farmàcia i l'Institut Botànic de Barcelona.

 

Aquell any fou nomenat director del Seminari d'Estudis Botànics de la Facultat de Farmàcia de la Universitat Autònoma de Barcelona i fou obligat, per l'Ajuntament de Barcelona, a presentar la dimissió del càrrec de Director de l'Institut Botànic per una incompatibilitat inexistent.

 

En acabar la guerra, el juliol de 1939, fou detingut i, el 29 d'agost fou jutjat i condemnat per rebel·lió militar i empresonat al Castell de Montjuic fins l'1 de desembre que li fou concedida la llibertat condicional.

 

El juny de 1941 entrà a treballar a l'Editorial Labor de Barcelona com a Cap de Redacció de les Seccions de Farmàcia, Química i Ciències Naturals i, en condició de militar de l'exercit republicà fou classificat com Tinent Coronel Farmacéutico retirat.

 

El 8 de maig de 1942 fou elegit membre de número de l'Institut d'Estudis Catalans i, el 15 de setembre de 1944 fou nomenat Membre Conseller corresponent de l'Instituto de Estudios Ilerdenses.

 

A primers de 1946 va ser nomenat Naturalista de l'Institut Botànic de Barcelona, encarregat de la Secció de Flora Hispànica del Consell Superior d'Investigacions Científiques.

 

El 1951 fou nomenat membre del Patronat de l'Estació Internacional de Biologia Mediterrània de Blanes i, el 1954 l'elegiren vicepresident d'Honor del VIII Congres Internacional de Botànica de París i nomenat Rapporteur de Terminologia corològica dins la Secció de Taxonomia, Sistemàtica i Filogènia.

 

El 1956 "Flora Europea" el nomenà membre del Consell General de Redacció de i, dos anys després, li atorgà el càrrec d'Advisory Editor.

 

El 9 de novembre de 1959 fou nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Montpeller.

 

El 1961 comença a patir els primers símptomes d'arteriosclerosi que l'obligaren a afluixar el ritme d'activitat i abandonar per complet els viatges i les excursions científiques que no havia deixat de fer al llarg de tota la seva vida.

 

El 1963 fou nomenat vicepresident del X Congrés Internacional de Botànica d'Edimburg de 1964 i, La Casa de Menorca de Barcelona el nomenà Amic de Ca-Nostra.

 

El dia 2 de gener de 1964 va morir a l'Hospital Militar de Barcelona arran de les complicacions de l'arteriosclerosi cerebral aguda que patia.