Josep Farran i Mayoral (1883·1955)

Nascut a Múrcia l'any 1883, fill d'un farmacèutic barceloní, Josep Farran i Mayoral va ser un humanista, europeista cultural convençut, assagista, crític literari i traductor de molt prestigi.

 

De formació autodidàctica, tornà a Barcelona als setze anys, on cursà estudis universitaris i es graduà en humanitats.

 

Amb els estudis acabats, viatjà i s'instal·là a Itàlia on fou secretari d'un diplomàtic americà. Es traslladà després a París, on va ampliar la seva cultura assistint a alguns cursos, i finalment retornà a Barcelona on fou nomenat director de la Biblioteca del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat i on exercí de professor als Estudis Normals de la Mancomunitat de Catalunya.

 

Entre 1910 i 1914 col·laborà a la revista setmanal "La Cataluña", editada en castellà, on coincidí amb Ramon Rucabado, amb qui, el 1913, va publicar el llibre La filosofia

del hombre que trabaja y juega, que tractava sobre la filosofia d'Eugeni d'Ors.

 

El 1915 fou un dels que signaren el manifest fundacional  de "La Revista" juntament amb Alexandre Plana, Manuel Reventós, Carles Riba, Ramon Rucabado i Josep Maria López-Picó, que en va ser, també, el director, tots ells integrants de la coneguda com a Penya del Continental, per les tertúlies que organitzaven en aquest conegut café barceloní. Així, el 15 de maig de 1915 s'estrena com a col·laborador habitual, des del primer número, de "La Revista" on hi col·laborà amb molta assiduïtat escrivint crítica teatral en la seva primera etapa d'aparició quinzenal, fins el 1926 i, de forma més esporàdica en la seva segona etapa d'aparició semestral, fins l'any 1936, quan deixà de publicar-se en començar la guerra civil.

 

El 1917 va fer algunes col·laboracions a l'autoanomenada fulla de subversió espiritual "Un enemic del Poble", que tenia com a redactor en cap J. Salvat Papaseit, i va publicar, també, l'assaig La renovació del teatre. L'any 1918 col·labora a la revista "Nostra Parla"

 

Tres anys més tard, el 1920, va publicar Lletres a una amiga estrangera i, aquell mateix any va fer el prefaci a la traducció de Joan Capdevila i Rovira de l'obra Les Flors del Mal, editada per Publicacions de "La Revista".

 

A partir del primer de juliol de 1924 col·laborà, des del primer número, a la "Revista de Catalunya" amb una secció titulada Cròniques catalanes.

 

Els seus assajos i articles de crítica teatral, literària i musical també es publicaren a "El poble Català", "Estil", "Teatràlia", "Ofrena", "Anuari.de Catalunya", "La Mainada", "La Nova Revista", "La Paraula Cristiana" i a moltes publicacions comarcals.

 

El 1925 traduí l'obra El meu credo pedagògic del pedagog i filòsof americà John Dewey, que tingué molta repercussió entre els mestres catalans i que s'aplicà, anys més tard, com eina de l'escola de la República.

 

El 1926 publicà Lletres a una amiga catalana -que primer havia publicat per capítols a la revista CIVTAT- i Diàlegs crítics. Aquell mateix any veié la llum la seva traducció de la Poètica d'Aristòtil publicada a la col·lecció de clàssics greco-llatins de la Fundació Bernat Metge, dirigida aleshores per Carles Riba. Amic de Teresa Vernet, el 1927 prologà la seva obra Amor silenciosa.

 

Assidu participant, als anys 20, de la vida social de l'Ateneu Barcelonès, el 28 de març de 1928 va participar en el cicle filosòfic que s'hi organitzà amb una conferència sobre Filosofia grega, on aprofità per carregar, entre molts altres, contra Eugeni d'Ors, de qui havia estat un gran admirador i un fervent apologista. Aquell mateix any edità un assaig, prèviament publicat a "La Revista", amb el títol Labor dispersa on, entre altres reflexions, hi lloava l'obra de López-Picó.

 

Els darrers anys d'aquella dècada, fou redactor en cap del diari "La Veu de Catalunya", càrrec que ostentà fins mitjans d'abril de 1932, quan fou destituït. López-Picó, en el seu Dietari 1919-1959 escrivia: Em diuen que Farran i Mayoral és obligat a deixar el càrrec de Secretari de la redacció de La Veu de Catalunya. Perdem un baluard de cultura i hem de sofrir que un diari, al qual he tingut afecció tota la vida, s'idiotitzi com els altres papers d'empresa. Caldrà parlar amb Valls i Taberner i altres influents per tal que deturin, en aquests moments, caigudes d'aquesta mena.

 

L'any 1929 va escriure un dels molts pròlegs a les Obres completes de Joan Maragall, editades en 25 volums pels fills del poeta, sota la direcció de Joan Estelrich.

 

El 1930, just un any després d'una polèmica amb Carles Riba -que acusava Farran i Mayoral de ser poc discret i fer ús públic de comentaris privats- va publicar Homes, coses, polèmiques.

 

El 1931, aparegué la seva traducció de l'obra Els enamorats, de Carlo Goldoni i edità un recull d’articles publicats a "La Revista" agrupats amb el títol Reflexions i sentiments.

 

L'any 1934 va presidir el jurat del 3r Premi Ignasi Iglesias -integrat per Carles Riba, Albert Piera, Carles Capdevila i Francesc Trabal- que premià l'obra El món en què vivim, de Josep Millàs-Raurell, per davant d'obres de Carme Monturiol, Nicolas M. Rubió, Joan Oliver, Josep Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent, entre altres. Un any més tard, el 1935, s'edità la seva darrera obra pròpia publicada Política espiritual.

 

Amb l'arribada de la guerra civil, la seva participació activa en la vida cultural i social de Catalunya va anar en davallada, tot i que va escriure a revistes com "Meridià" fins ben entrat el 1938. Aquell mateix any s'estrenà -tot i estar en plena guerra- al Teatre Català de la Comèdia La feréstega domada, de William Shakespeare, que ell havia traduït i, el dia 9 de febrer, encara feu una conferència dins la programació de la Institució de les Lletres Catalanes.

 

A partir de l'any 1939 es dedicà exclusivament a fer, per encàrrec i mal pagades, traduccions al castellà de novel·les que, en molts cassos, només acceptà per ser l'única via d’ingressos que tenia  per poder viure, i algunes obres com Urbs, la vida en la Roma antigua d'Ugo Enrico Paoli, publicada l'any 1944 o Viatges de Gulliver. Viatge a Lil-liput de Jonathan Swift, de 1954. Aquesta assumpció de la seva nova realitat literària, va fer que fos pràcticament oblidat per la gran majoria dels integrants del mon de la cultura de la postguerra, tot i que en aquest temps es reconcilià amb Carles Riba.

 

Va morir a Barcelona, pràcticament en la misèria i víctima d'un càncer, el dia 7 de març de 1955.

 

Aquell mateix mes de la seva mort, Josep Maria de Sagarra li dedicava un llarg article d'homenatge a "Destino", on feia un mea culpa, en nom propi i de tots els literats catalans, per haver ignorat la seva figura durant tants anys i haver deixat que morís en l'oblit.

 

També "La Vanguardia Española" del 23 de març d'aquell any li dedicà un article d'homenatge i, més tard van tenir un record per a la seva figura, en les seves respectives memòries, en Rossend Llates a 30 anys de vida catalana, de 1969 i l'Antoni Closas a Vells amics i hores passades, de 1976.