Lluís Bertran i Pijoan (1891·1959)

La píndola

 

«L'ignorància de Catalunya no ens afavoreix per res. I mentre el món exterior confongui l'Espanya-Estat amb l'Espanya-Nació, sense cap altra cultura, civilització ni llengua, que la castellana, mentre duri la desconeixença de Catalunya ja no com a part del mapa d' Espanya, sinó com a Poble, no hi tenim res a fer. No desitjaria anar a la lluita armada, ni tampoc faig apologia de la guerra: la considero com a un estat mòrbid. Més com diu Sant Tomàs d'Aquino, malaltia no és perfecció, però és senyal de vida, doncs el que és mort no pot ser ni sa ni malaltís. I diu Jesús: Deixeu als vius que enterrin els seus morts»

 

Resposta de Lluís Bertran a una enquesta de La Revista a joves polítics catalans sobre quin creien que seria el futur de Catalunya, una vegada finalitzada la 1a Guerra Mundial, publicada el 1915

 

Nascut a La Canonja, al Tarragonès, l’any 1891, Lluís Bertran i Pijoan començà els estudis eclesiàstics a la Universitat Pontifícia de Tarragona i els prosseguí a Roma. Sense acabar-los, tornà a Catalunya i s'establí a Barcelona, on es llicencià en filosofia i lletres.

 

Poeta, periodista i bibliògraf, fou un gran divulgador dels autors de la seva època i sovint participava en actes patriòtics, com el de l’Onze de Setembre de 1919 al local La Falç de Sant Andreu, on va fer-hi un discurs just abans de llegir un manifest de la Federació de Joventuts Nacionalistes de la Mancomunitat.

 

Professionalment va treballar de 1917 a 1937 com a redactor de La Veu de Catalunya i va ser col·laborador habitual a moltes altres publicacions, entre elles El Patufet, Ofrena o La paraula cristiana.

 

L’any 1923 fundà amb Josep Aragay el setmanari humorístic barceloní El Borinot que ell mateix va dirigir fins que s’estroncà l’any 1927. A partir de 1925 també fou director de la revista L’abella d’Or.

 

Va ser soci i secretari general de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i contertulià habitual de La Penya de Can Vilaró.

 

Entre 1927 i 1934 va publicar anualment a La Paraula Cristiana un resum estadístic dels llibres que es publicaven en català.

 

Gran defensor i divulgador de la premsa catalana va idear, coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, l’organització d’una exposició dedicada a la premsa comarcal de Catalunya, que alhora va saber perllongar amb l’edició, l’any 1931, del llibre ‘Premsa de Catalunya’ on es mostrava per primera vegada la premsa comarcal editada arreu del Principat.

 

Militant de la Lliga va tenir una llarga relació professional amb Francesc Cambó i després de la Guerra Civil, l’any 1941, va entrar a treballar de redactor a Solidaridad Nacional, on va arribar a exercir de cap de la secció d’internacional.

 

Com a poeta va mantenir una gran amistat amb Ventura Gassol i va participar plenament de l'estil i la temàtica d'un noucentisme tardà. Fou mantenidor dels Jocs florals de Barcelona i, el 1922, n'obtingué el premi extraordinari.

 

Publicà mitja dotzena de llibres de poemes on l'amor, la religió i el paisatge eren els temes predominants. Entre ells hi trobem ‘Júnior’, de 1917, ‘En el límit d’or’, de 1924 o ‘Les estacions’, de 1926.

 

En prosa va publicar ‘Glossa biogràfica de Manuel Duran i Bas’, l’any 1923 i ‘El pas de sant Francesc’, l’any 1928, entre d’altres.

 

Lluís Bertran i Pijoan va morir a Barcelona l’any 1959.

Col·laboracions

 

A la font d'abril

CIVTAT 7

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

Llicència de Creative Commons

CIVTAT.CAT És un projecte sense afany de lucre impulsat gràcies al suport desinteressat de col·laboradors.

Darrera actualització: juliol de 2021