Rafael Benet i Vancells (1889 ·1979)

La píndola


«A tots els artistes d'aleshores, Cézanne ens ensenyà a travar el RITME. Cézanne, doncs, fou el paradigma únic i eficient en aquell moment de desori innovador»

 

Fragment del discurs ‘El Ritme Universal’ de Rafael Benet a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi el 29 de gener de 1969

 

Nascut a Terrassa el dia 2 de juny de l’any 1889, el pintor, crític i tractadista d’art, Rafael Benet i Vancells va ser deixeble de Francesc Galí i del seu oncle, el pintor Joaquim Vancells.

 

Des de 1910 fou membre del Cercle Artístic de Sant Lluc, que presidí entre 1928 i 1930, i un dels impulsors del Gremi d’Artistes de Terrassa entre 1914 i 1918.

 

En una faceta atípica, als voltants de 1910 va dissenyar els jardins de la Masia Freixa, un edifici modernista de Terrassa situat al parc de Sant Jordi, construït el 1896 i reformat entre el 1907 i el 1914 per Lluís Muncunill i Parellada.

 

L’any 1919 va entrar a formar part de l’Agrupació Courbet de Les Arts i Els Artistes i, com a pintor, cultivà una mena de Fauvisme lluminós i els seus quadres, ben elaborats, amb temes de figures i paisatges, són exquisides seleccions d’una extensa gamma cromàtica.

 

Va ser membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, de la Societat Catalana d’Estudis Històrics i de l’Acadèmia de San Fernando, i va exposar a Barcelona, Madrid, Amsterdam, Lisboa, Londres, Berlín i Nova York.

 

Com a crític d’art va iniciar la seva carrera en la revista La Sembra de Terrassa i, entre 1934 i 1936, va publicar al diari La Veu de Catalunya, amb escrits, aguts i poc afins a l’avantguardisme que estava de moda aleshores, que van ser molt seguits i també discutits.

 

Va ser fundador del Saló de Montjuïc i del Museu de Tossa, que freqüentava des de 1928, i fou l'aglutinador, en aquesta vila del Garraf, d’un nucli important d’artistes d’arreu d’Europa.

 

Pioner en historiografia sobre art contemporani, va publicar les monografies ‘Joaquim Vayreda’ el 1923, ‘El escultor Manolo Hugué’ el 1942, ‘Darío de Regoyos’ el 1945, ‘Velázquez’ el 1946, ‘Antonio Viladomat e Isidro Nonell y su época’ el 1947, ‘Xavier Nogués’ el 1949 i ‘Joaquim Vancells’ el 1954.

 

Va publicar, també, ‘La escultura moderna y contemporánea’ el 1949, ‘El futurismo comparado’ el 1949 i, en col·laboració amb el seu fill, Jordi Benet i Aurell, ‘Impresionismo’ el 1952 i ‘Simbolismo’ el 1953. Entre 1955 i 1958, en la seva faceta de crític d’art, va col·laborar a L’art català.

 

L’any 1959 el govern francès el va nomenar Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres.

 

Fill il·lustre de Terrassa, va ser escollit Terrassenc de l’any el 1975.

 

Va morir a Barcelona, a l’edat de noranta anys, el 16 de gener de 1979.

 

El 1991, la Fundació Rafael Benet va editar el llibre ‘Cròniques d’art a La Veu de Catalunya’, un volum que recull els textos que, com a crític d’art, publicà entre 1934 i 1936.

Rafael Benet i Vancells, col·laborador de la revista Ciutat

Col·laboracions

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

Llicència de Creative Commons

CIVTAT.CAT És un projecte sense afany de lucre impulsat gràcies al suport desinteressat de col·laboradors.

Darrera actualització: juliol de 2021