Joan Alzina i Melis (1883 ·1979)

La píndola

 

«Un paper ben important estan cridats a fer tots els aficionats a las ciencias naturals, y de consegüent els membres de l'Institució recullint els termes de ditas ciencias espargits pels Ilibres, els qui a diari brollan dels pagesos y de tots els qui Ia parlan, y enmotllant y donant el geni caracteristich de nostre llenguatge a les veus tecnicas provinentas del Ilati y del grech, indican a tot-hom els grandiosos avenços fets per aquestas disciplinas de l'humà saber durant aquests moderns temps»

 

Fragment de l'article de Joan Alzina i Melis ‘Mossèn Alcover’ sobre la defensa de la llengua, escrit el desembre de 1901 i publicat al Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural de 1902

 

Joan Alzina i Melis, metge psiquiatre i assagista, va néixer a Capdepera, a Mallorca, l’any 1883.

 

L’any 1899 la família es traslladà a viure a Barcelona, ciutat on de jove va fer els estudis de medicina.

 

Va formar part del grup d’estudiants i naturalistes de prestigi que van impulsar i fundar, el 3 de desembre d’aquell mateix any, la Institució Catalana d’Història Natural, la més antiga de les filials de l’Institut d’Estudis Catalans, més que el mateix Institut, amb l’interès de relligar la ciència amb el catalanisme com altres ho havien fet amb la història, l'art, la literatura i fins i tot l'excursionisme. En aquest grup d'estudiants va coincidir amb Joan Baptista d'Aguilar-Amat i Banús, Francesc Badia i Guia, Josep Balcells i Masó, Josep Maluquer i Nicolau, Salvador Maluquer i Nicolau, Josep M. Mas de Xaxars i Antoni Novellas i Roig.

 

Entre 1903 i 1905 va col·laborar en la revista Catalunya, una publicació orientada a la lluita pel control de l’àmbit cultural català,  que aglutinava l’anomenat «grup de Josep Carner», del que també en formaven part Jaume Bofill i Mates, Emili Vallès i Rafael Masó.

 

Acabada la carrera de medicina, l'any 1906 li fou concedida una beca per especialitzar-se en psiquiatria a Bolonya, al Reial Col·legi Major Sant Climent dels Espanyols, conegut també com a Reial Col·legi d'Espanya. En aquesta estada a Itàlia conegué la que va ser la seva esposa, Vittoria de Boschi, filla d'una família de l’alta noblesa italiana, amb qui va tenir tres fills.

 

També en aquells anys a Bolonya va fer gestions, conjuntament amb Ferran Valls i Taberner, Ramon d’Abadal, Lluís Nicolau d’Olwer i Miquel Ferrà, per tal que poguessin fer el doctorat en Dret a la Universitat de Bolonya, fet que no es va produir per l’oposició del pare de Ramon d’Abadal.

 

Gràcies al seu impuls, l’any 1917 l’Ajuntament de Barcelona va inaugurar el Instituto para niños deficientes a Vil·la Joana, a Vallvidrera, una avançada institució experimental d’educació especial.

 

L'agost de 1921 va representar l'Ajuntament de Barcelona en el Segon Congrés Internacional per a la Protecció a la Infància, celebrat a Brussel·les, a Belgica, on també hi va visitar les principals institucions per a nens discapacitats i delinqüents.

 

La seva formació basada en el model de l’escola italiana de Ferrari i de Sante de Sanctis, va fer que projectés sobre el Instituto el pensament dels seus mestres i, més endavant, també, el de la reconeguda mestre italiana Maria Montessori.

 

Al Instituto va aconseguir l’organització independent de les seccions de cecs, sordmuts i deficients psíquics, i una millora de la qualitat de l’ensenyament que va desembocar en la creació d’un Laboratori d’Estudis i Investigacions annex a les escoles, estructurat en tres seccions dedicades a l’antropologia, la psicologia i la pedagogia i d’altres de relacionades amb les necessitats específiques de cadascuna de les escoles. L’any 1921, la renovada institució es va traslladar a Vallvidrera i, el 23 de març de l’any 1923, va ser-ne nomenat director general.

 

Impulsor, a Catalunya, dels processos de consolidació de la psicopedagogia, va publicar treballs i assaigs de reconegut nivell a diverses publicacions. Entre ells hi trobem, per exemple, ‘La delincuencia y la frenastenia’, publicat el 1930 a Annals de Medicina o ‘El Reflex òculo-cardíac en els nens sans’ i ‘El Reflex oculo-cardíac en psiquiatria i neuropatologia’ publicats a Treballs de la Societat de Biologia entre 1913 i 1934.

 

Als inicis de la Guerra Civil, el novembre de 1936, es va refugiar al domicili de Pi Sunyer fins a juny de 1937. La guerra civil li va prendre el seu fill Juan Maria, quan lluitava al Front de Terol i ell mateix va estar tancat a una txeca de Barcelona, de la que pogué escapar-se.

 

Ja de gran anà a viure a casa del seu fill Javier, a Madrid.

 

Joan Alzina i Melis va morir a Madrid, als 95 anys d'edat, el dia 21 de gener de 1979.

Col·laboracions

 

Bibliografia. Llibres de poesia.

CIVTAT 9

 

Bibliografia

CIVTAT 10

 

Bibliografia

CIVTAT 11

 

Bibliografia

CIVTAT 14

 

Bibliografia

CIVTAT 15

 

Bibliografia

CIVTAT 16

 

Bibliografia

CIVTAT 17

 

Bibliografia

CIVTAT 18

 

Bibliografia

CIVTAT 19

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

Llicència de Creative Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 7 de desembre de 2017